CATALANA AMB PARENTS DE TOTES BANDES.

Sóc una de tantes catalanes, amb parents de totes bandes, que s’ha convertit en independentista. No nego que hi hagi un cert punt de sentimentalisme, situacions que t’exclouen d’un col·lectiu i d’altres en les quals t’identifiques degut a circumstàncies sobrevingudes.

Tampoc nego que hi hagi un molt de reacció davant les vivències quotidianes de menyspreu  o acusacions de victimisme cap a un determinat col·lectiu de persones que viuen a Catalunya. En aquest punt, el sentiment de complicitat i solidaritat, prenen força.

També és cert que les grans contradiccions dels que ens governen a Espanya, amenaçant, prohibint el referèndum, atacant amb violència les urnes i empresonant a líders socials i o possiblement membres del govern català, han aconseguit l’efecte contrari a les seves intencions i, per tant, han solidificat, molt més que altra cosa, aquesta identitat catalana.  

Contradiccions com per exemple, que es menysprea la nostra llengua i, en canvi, li donen tanta importància que inclús els preocupa que els nens estiguin “adoctrinats” perquè parlen català. Que jo sàpiga, Rajoy i Pablo Iglesias parlen la mateixa llengua castellana, en canvi, son hores lluny un de l’altre.

No s’entén que no ens deixin marxar, prohibint el referèndum i negant el diàleg respecte de l’assumpte però, en canvi, durant més de set anys, sobretot des de la fallida de l’Estatut d’Autonomia, han fet el sord i el cec davant l’evidència de les manifestacions massives respecte el dret a l’autodeterminació.

No s’entén que es negui el problema català mentre que envaeixen de policies la terra catalana, es retiren urnes dels col·legits, usant la violència, per anunciar tot seguit que el Referèndum no ha existit, i tot seguit, dient que no oferia garanties...conya, si no ha existit, perquè la policia? Perquè garanties?

Amb els anys que tinc, mai m’hagués imaginat que s’obriria una escletxa de llum cap a la República Catalana per la via pacífica i els polítics actuants ho han aconseguit. Obrir l’escletxa de llum no és poca cosa, arribarem al final o no, qui ho sap, però de moment, hem avançat més que mai. Per ell mateix és un èxit. Els felicito perquè han posat els altaveus del conflicte català davant el món i han destapat la cara als que, en nom de la democràcia, actuen amb l’absolutisme més radical.

Però, la pressa i el pessimisme ens pot fer perdre tot el que hem guanyat. Han estat molt valents però hi ha moments que s’ha d’acceptar una derrota per poder guanyar més tard. I crec que ara és el moment d’admetre que les coses no pinten be.

Celebro que el govern català faci els possibles perquè no els empresonin i no provocar una revolta violenta d’uns catalans a uns altres, cosa que el PP, Cs i PSOE PSC voldrien. Tot per no permetre un Referèndum amb l’excusa que la Constitució Espanyola, en l’article 2 de la Constitució obliga a la indivisibilitat del territori Espanyol.

En realitat, és aquest article que contradiu de manera flagrant el dret dels pobles a l’autodeterminació expressat pel Tribunal Internacional de la Haia, declarant que ...”Quan hi ha contradicció d’un Estat i la voluntat democràtica, preval aquesta segona i declaren que, en una societat democràtica, a diferència d’una dictadura, no és la llei la que determina la voluntat dels Ciutadans, sinó que és aquesta la que crea i modifica quan sigui necessari, la legalitat vigent.   

Rajoy i companyia no es tirarà enrere sinó és que la UE o altres poders considerin aquesta contradicció. És per això  que es requereixen portes obertes al món del que estan maquinant el govern Espanyol, el PP, PSOE i altres poders com ho és el de determinats Mitjans de comunicació Espanyols.

Celebro que se’n vagi a Brucel·les per poder defensar el que està passant, amb la llibertat que li pot donar l’anonimat, de moment, en aquest país i per fer entendre al món que estem intervinguts econòmicament, ocupats policialment, coaccionats per les amenaces al nostre teixit empresarial i empresonats per les idees i, ara, amb el 155, la dissolució de les Institucions Catalanes, el Govern legítim sorgit d’unes eleccions lícites, l’empresonament dels Jordis, ara ja fa quinze dies, el possible empresonament dels líders polítics, la dissolució de les Institucions Catalanes i encara fan veure que ens ho inventem, que som nosaltres els que hem estat enganyats pel Puigdemón.

L’únic engany que existeix és el fet que, com el Puigdemón, el poble català es creia que vivíem en una democràcia on les idees es podien aplicar si hi havia el cas de majories, tant parlamentàries com les populars, sense titllar-nos de populistes, arma per cert, del tot efectiva, tal i com es pot veure amb Podemos, en tots els racons d’Espanya.

I, tot això,  per no acollir-nos a la unitat forçada d’Espanya, al nostre favor i ara, una gran majoria de catalans també, resistiran el 155 amb més força encara, costi el que costi... No deien dels catalans que va a la pela? Doncs ara es veurà. Estem disposats a perdre-ho tot, menys la vida i menys la presó. Però, ara estem a camí del reconeixement del món democràtic, la ONU i el Tribunal Internacional de la Haia, ens empara i no podem defallir. 
NURIA FERRER ALONSO